Document humanista

INTRODUCCIÓ EL CAPITAL MUNDIAL LA DEMOCRÀCIA FORMAL I LA DEMOCRÀCIA REAL LA POSICIÓ HUMANISTA DE L'HUMANISME INGENU A L'HUMANISME CONSCIENT EL CAMP ANTI-HUMANISTA ELS FRONTS D'ACCIÓ HUMANISTA 1. Introducció Els humanistes són dones i homes d’aquest segle, d’aquesta època. Reconeixen els antecedents de l’humanisme històric i s’inspiren en les aportacions de les diferents cultures, no només d’aquelles que en aquest moment ocupen un lloc central. Són, a més, homes i dones que deixen enrere aquest segle i aquest mil·leni i es projecten a un nou món. Els humanistes senten que la seva història és molt llarga i que el seu futur és encara més estès. Pensen en l’avenir i lluiten per superar la crisi general del present. Són optimistes, creuen en la llibertat i en el progrés social. Els humanistes són internacionalistes, aspiren a una nació humana universal. Comprenen globalment el món en què viuen i actuen en el seu medi immediat. No desitgen un món uniforme sinó múltiple: múltiple en les ètnies, llengües i costums, múltiple en les localitats, les regions i les autonomies, múltiple en les idees i les aspiracions, múltiple en les creences, l’ateisme i la religiositat, múltiple en el treball, múltiple en la creativitat. Els humanistes no volen amos, no volen dirigents ni caps, ni se senten representants ni caps de ningú. Els humanistes no volen un Estat centralitzat ni un Paraestat que el reemplaci. Els humanistes no volen exèrcits policials, ni bandes armades que els substitueixin. Però, entre les aspiracions humanistes i les realitats del món d’avui, s’ha aixecat un mur. Ha arribat doncs, l’hora d’enderrocar-lo. Per fer-ho és necessària la unió de tots els humanistes del món. 2. El capital mundial Heus aquí la gran veritat universal: el diner és tot. El diner és govern, és llei, és poder. És, bàsicament, subsistència. Però, a més, és l’art, és la filosofia i és la religió. Res es fa sense diners, res es pot sense diners. No hi ha relacions personals sense diners. No hi ha intimitat sense diners i fins i tot la soledat reposada depèn dels diners. Però la relació amb aquesta “veritat universal” és contradictòria. Les majories no volen aquest estat de coses. Estem doncs, davant la tirania del diner. Una tirania que no és abstracta perquè té nom, representants, executors i procediments indubtables. Avui no es tracta d’economies feudals, ni d’indústries nacionals, ni tan sols d’interessos de grups regionals. Avui es tracta de que aquells supervivents històrics acomoden la seva parcel·la als dictats del  capital financer internacional. Un capital especulador que es va concentrant mundialment. D’aquesta manera, fins i tot l’Estat nacional requereix per sobreviure del crèdit i el préstec. Tots capten la inversió i donen garanties perquè la banca es faci càrrec de les decisions finals. Està arribant un temps en què les mateixes companyies, així com els camps i les ciutats, seran propietat indiscutible de la banca. Està arribant el temps del Paraestat, un temps en què l’antic ordre ha de ser aniquilat. Alhora, la vella solidaritat s’evapora. En definitiva, es tracta de la desintegració del teixit social i del adveniment de milions d’éssers humans desconnectats i indiferents entre si malgrat les penúries generals. El gran capital domina no només l’objectivitat gràcies al control dels mitjans de comunicació i informació. En aquestes condicions, pot disposar a gust dels recursos materials i socials, convertir en irrecuperable la natura i descartar progressivament l’ésser humà. Per fer-ho compta amb la tecnologia suficient. I, així com ha buidat les empreses i els estats, ha buidat la Ciència de sentit, i l’ha convertit en tecnologia per a la misèria, la destrucció i la desocupació. Els humanistes no necessiten insistir en argumentacions quan emfasitzen que avui el món està en condicions tecnològiques suficients per solucionar en un curt termini els problemes de vastes regions, pel que fa a plena ocupació, alimentació, salubritat, habitatge i instrucció. Si aquesta possibilitat no es realitza és, senzillament, perquè l’especulació monstruosa del gran capital ho està impedint. El gran capital ja ha esgotat l’etapa de l’economia de mercat i comença a disciplinar la societat per afrontar el caos que ell mateix ha produït. Davant d’aquesta irracionalitat, no s’aixequen dialècticament  les veus de la raó sinó els més obscurs racismes, fonamentalismes i fanatismes. I si és que aquest neoracionalisme liderarà regions i col·lectivitats, el marge d’acció per a les forces progressistes queda dia a dia reduït. D’altra banda milions de treballadors ja han pres consciència tant de les irrealitats del centralisme estatista com de les falsedats de la democràcia capitalista. Tant és així que els obrers s’alcen contra les seves cúpules gremials corruptes, de la mateixa manera que els pobles qüestionen els partits i els governs. Però cal donar una orientació a aquests fenòmens que d’una altra manera s’estancaran en una espontaneïtat sense progrés. És necessari discutir en el si del poble els temes fonamentals dels factors de la producció. Per als humanistes existeixen com a factors de la producció, el treball i el capital i estan a més l’especulació i la usura. En l’actual situació, els humanistes lluiten perquè l’absurda relació que ha existit entre aquests dos factors sigui totalment transformada. Fins ara s’ha imposat que els guanys siguin per al capital i el salari per al treballador i s’ha justificat aquest desequilibri amb el “risc” que assumeix la inversió... com si tot treballador no arrisqués el seu present i el seu futur en la inestabilitat de la desocupació i la crisi. Però, a més, està en joc la gestió i la decisió en el maneig de l’empresa. El guany no destinat a la reinversió en la pròpia empresa, no dirigit a la seva expansió o diversificació, deriva cap a l’especulació financera. Els guanys que no creen noves fonts de treball, deriven cap a l’especulació financera. Per consegüent, la lluita dels treballadors ha de dirigir-se a obligar el capital al seu màxim rendiment productiu. Però això no podrà implementar-se a menys que la gestió i direcció siguin compartides. D’altra banda, com es podria evitar l’acomiadament massiu, el tancament i el buidament empresarial? Perquè el gran mal està en la subinversió, en la fallida fraudulenta, l’endeutament forçat i la fuga de capital, no en els guanys que es puguin obtenir com a conseqüència de l’augment en la productivitat. I, si s’insistís en la confiscació dels mitjans de producció per part dels treballadors, seguint els ensenyaments del segle XIX, s’hauria de tenir en compte també el fracàs recent del socialisme real. Quant a l’objecció que enquadrar el capital, així com està enquadrat el treball, produeix la seva fuga a punts i àrees més profitoses, ha d’aclarir-se que això no passarà gaire temps més ja que la irracionalitat de l’esquema actual el porta a la seva saturació i crisi mundial. Aquesta objecció, apart del reconeixement d’una immoralitat radical, desconeix el procés històric de la transferència del capital cap a la banca, resultant d’això que el propi empresari es va convertint en empleat sense decisió dins d’una cadena en la qual aparenta autonomia. D’altra banda, a mesura que s’aguditzi el procés recessiu, el mateix empresari començarà a considerar aquests punts. Els humanistes senten la necessitat d’actuar no només en el camp laboral sinó també en el camp polític, per impedir que l’Estat sigui instrument del capital financer mundial, per aconseguir que la relació entre els factors de la producció sigui justa i per tornar a la societat la seva autonomia arrabassada. 3. La democràcia formal i la democràcia real S’ha anat derruint greument l’edifici de la democràcia en esquerdar-se les seves bases principals: la independència entre poders, la representativitat i el respecte a les minories. La teòrica independència entre poders és un contrasentit. Només cal rastrejar en la pràctica l’origen i composició de cada un d’ells, per comprovar les íntimes relacions que els lliguen. No podria ser d’una altra manera. Tots formen part d’un mateix sistema. De manera que les freqüents crisis d’avenç d’uns sobre altres, de superposició de funcions, de corrupció i irregularitat, es corresponen amb la situació global, econòmica i política d’un país donat. Quant a la representativitat. Des de l’època de l’extensió del sufragi universal es va pensar que existia un sol acte entre l’elecció i la conclusió del mandat dels representants del poble. Però a mida que ha anat transcorrent el temps s’ha vist clarament que existeix un primer acte mitjançant el qual molts escullen a pocs i un segon acte en què aquests pocs traeixen els molts, representant interessos aliens al mandat que han rebut. Aquest mal ja s’incuba en els partits polítics reduïts a cúpules separades de les necessitats del poble. Ja, en la màquina partidària, els grans interessos financen candidats i dicten les polítiques que aquests haurien de seguir. Tot això evidencia una profunda crisi en el concepte i la implementació de la representativitat. Els humanistes lluiten per transformar la pràctica de la representativitat donant la major importància a la consulta popular, el plebiscit i l’elecció directa de candidats. Perquè encara hi ha, en nombrosos països, lleis que subordinen candidats independents a partits polítics, o bé, subterfugis i limitacions econòmiques per presentar-se davant la voluntat de la societat. Tota constitució o llei que s’oposi a la capacitat plena del ciutadà d’escollir i ser escollit, es burla d’arrel de la democràcia real que està per sobre de tota regulació jurídica. I, si es tracta d’igualtat d’oportunitats, els mitjans de difusió han de posar-se al servei de la població en el període electoral en què els candidats exposen les seves propostes, atorgant a tots, exactament, les mateixes oportunitats. D’altra banda han d’imposar-se lleis de responsabilitat política, mitjançant les quals, tot aquell que no acompleixi allò que ha promès als seus electors, s’arrisqui al desafur, a la destitució o al judici polític. Perquè, l’altre expedient que actualment se sosté, mitjançant el qual els individus o els partits que no acompleixin, patiran el càstig de les urnes en l’elecció futura, no interromp en absolut el segon acte de traïció als representats. Quant a la consulta directa sobre els temes d’urgència, cada dia existeixen més possibilitats per a la seva implementació tecnològica. No és el cas prioritzar les enquestes i els sondejos manipulats, sinó que es tracta de facilitar la participació i el vot directe a través de mitjans electrònics i informàtics avançats. En una democràcia real ha de donar-se a les minories les garanties que mereix la seva representativitat però, a més, ha d’extremar-se tota mesura que afavoreixi en la pràctica la seva inserció i el seu desenvolupament. Avui, les minories assetjades per la xenofòbia i la discriminació, demanen amb angoixa el seu reconeixement i, en aquest sentit, és responsabilitat dels humanistes elevar aquest tema al nivell de les discussions més importants i encapçalar la lluita arreu fins a vèncer els neofeixismes oberts o encoberts. En definitiva, lluitar pels drets de les minories és lluitar pels drets de tots els éssers humans. Però, succeeix també en el conglomerat d’un país, que províncies senceres, regions o autonomies, pateixen la mateixa discriminació que les minories mercès a la compulsió de l’Estat centralitzat, avui instrument insensible en mans del gran capital. I això s’haurà d’acabar quan s’impulsi una organització federativa en la qual el poder polític real torni a mans de les esmentades entitats històriques i culturals. En definitiva, posar per davant els temes del capital i el treball, els temes de la democràcia real i els objectius de la descentralització de l’aparell estatal, és encaminar la lluita política cap a la creació d’un nou tipus de societat. Una societat flexible i en canvi constant, d’acord amb les necessitats dinàmiques dels pobles avui per avui asfixiats per la dependència. 4. La posició humanista L’acció dels humanistes no s’inspira en teories fantasioses sobre Déu, la Natura, la Societat o la Història. Parteix de les necessitats de la vida que consisteixen en allunyar el dolor i apropar el plaer. Però la vida humana afegeix a les necessitats la seva previsió a futur basant-se en la experiència passada  i en la intenció de millorar la situació actual. La seva experiència no és simple producte de seleccions o acumulacions naturals i fisiològiques, com succeeix en totes les espècies, sinó que és experiència social i experiència personal llançades a superar el dolor actual i a evitar-lo a futur. El seu treball, acumulat en produccions socials, passa i es transforma de generació en generació en lluita contínua per millorar les condicions naturals, fins i tot les del propi cos. Per això, a l’ésser humà se l’ha de definir com històric i amb un mode d’acció social capaç de transformar el món i la seva pròpia naturalesa. I cada cop que un individu o un grup humà s’imposa violentament a altres, aconsegueix detenir la història i convertir les seves víctimes en objectes “naturals”. La naturalesa no té intencions, així és que en negar la llibertat i les intencions d’altres, se’ls converteix en objectes naturals, en objectes d’us. El progrés de la humanitat, en lent ascens, necessita transformar la natura i la societat i eliminar la violenta apropiació animal d’uns éssers humans per altres. Quan això passi, es passarà de la prehistòria a una plena història humana. Mentrestant, no es pot partir d’un altre valor central que el de l’ésser humà ple en les seves realitzacions i en la seva llibertat. Per això els humanistes proclamen: “Res per sobre de l’ésser humà i cap ésser humà per sota d’un altre”. Si es posa com a valor central Déu, l’Estat, el Diner o qualsevol altra entitat, se subordina l’ésser humà i es creen condicions per al seu ulterior control o sacrifici. Els humanistes tenen clar aquest punt. Els humanistes són ateus o creients, però no parteixen del seu ateisme o de la seva fe per fonamentar la seva visió del món i la seva acció. Parteixen de l’ésser humà i de les seves necessitats immediates. I, si en la seva lluita per un món millor, creuen descobrir una intenció que mou la Història en direcció progressiva, posen aquesta fe o aquest descobriment al servei de l’ésser humà. Els humanistes plantegen el problema de fons: saber si es vol viure i decidir en quines condicions fer-ho. Totes les formes de violència física, econòmica, racial, religiosa, sexual i ideològica, mercès a les quals s’ha travat el progrés humà, repugnen els humanistes. Tota forma de discriminació manifesta o larvada, és un motiu de denúncia per als humanistes. Els humanistes no són violents, però sobretot, no son covards ni temen enfrontar la violència, perquè la seva acció té sentit. Els humanistes connecten l seva vida personal, amb la seva vida social. No plantegen falses antinòmies i aquí radica la seva coherència. Així està traçada la línia divisòria entre l’Humanisme i l’Antihumanisme. L’Humanisme posa per davant la qüestió del treball enfront del gran capital, la qüestió de la democràcia real enfront de la democràcia formal, la qüestió de la descentralització enfront de la centralització, la qüestió de la no discriminació enfront de la discriminació, la qüestió de la llibertat enfront de l’opressió, la qüestió del sentit de la vida enfront de la resignació, la complicitat i l’absurd. Perquè l’Humanisme es basa en la llibertat d’elecció, posseeix l’única ètica valedora del moment actual.  De la mateixa manera, perquè creu en la intenció i la llibertat, distingeix entre l’error i la mala fe, entre l’errat i el traïdor. 5. De l'humanisme ingenu a l'humanisme conscient És en la base social, en els llocs de feina i habitatge dels treballadors on l’Humanisme ha de convertir la simple protesta en força conscient orientada a la transformació de les estructures econòmiques. Quant als membres combatius de les organitzacions gremials i els membres de partits polítics progressistes, la seva lluita es farà coherent en la mesura que tendeixin a transformar les cúpules de les organitzacions en què estan inscrits, i donin a les seves col·lectivitats una orientació que posi en primer lloc, i per sobre de reivindicacions immediatistes, els plantejaments de fons que propicia l’Humanisme. Vastes capes d’estudiants i docents, normalment sensibles a la injustícia, aniran fent conscient la seva voluntat de canvi en la mesura que la crisi general del sistema els afecti. I, per cert, la gent de premsa en  contacte amb la tragèdia quotidiana, està avui en condicions d’actuar en direcció humanista de la mateixa manera que sectors de la intel·lectualitat, la producció dels quals està en contradicció amb les pautes que promou aquest sistema inhumà. Són nombroses les postures que, tenint per base el fet del sofriment humà, inviten a l’acció desinteressada a favor dels desposseïts o els discriminats. Associacions, grups voluntaris i sectors importants de la població es mobilitzen, en ocasions, fent la seva aportació positiva. Sens dubte que una de les seves contribucions consisteix en generar denúncies sobre aquests problemes. Malgrat tot, aquests grups no plantegen la seva acció en termes de transformació de les estructures que donen lloc a aquests mals. Aquestes postures s’inscriuen en l’Humanitarisme conscient. En elles ja es troben protestes i accions puntuals susceptibles d’ésser aprofundides i esteses. 6. El camp anti-humanista A mesura que les forces que mobilitza el gran capital van asfixiant els pobles, sorgeixen postures incoherents que comencen a enfortir-se en explotar aquest malestar i canalitzar-lo cap a falsos culpables. En la base d’aquests neofeixismes hi ha una profunda negació dels valors humans. També en certes corrents ecologistes desviatòries, s’aposta en primer terme per la natura en lloc de l’home. Ja no prediquen que el desastre ecològic és desastre, justament perquè posa en perill la humanitat, sinó perquè l’ésser humà ha atemptat contra la natura. Segons algun d’aquests corrents, l’ésser humà està contaminat i per això contamina la natura. Seria millor, per a ells, que la medicina no hagués tingut èxit en el combat amb les malalties ni en l’allargament de la vida. “La Terra primer”, criden histèricament, recordant les proclames del nazisme. Des d’allà a la discriminació de cultures que contaminen, d’estrangers que embruten i pol·lucionen, només hi ha un pas. Aquests corrents s’inscriuen també en l’Antihumanisme perquè en el fons menyspreen l’ésser humà. Els seus mentors es menyspreen a si mateixos, reflectint les tendències nihilistes i suïcides a la moda. Una franja important de gent perceptiva també adhereix a l’ecologisme perquè entén la gravetat del problema que denuncia. Però si aquest ecologisme pren el caràcter humanista que correspon, orientarà la lluita cap als promotors de la catàstrofe: el gran capital i la cadena d’indústries i empreses destructives, cosines germanes del complex militar-industrial. Abans de preocupar-se per les foques s’ocuparà de la fam, de l’amuntegament, la mortalitat natal, les malalties i els dèficits sanitaris i d’hàbitat arreu del món. I destacarà la desocupació, l’explotació, el racisme, la discriminació i la intolerància, en el món tecnològicament avançat. Món que, d’altra banda, està creant els desequilibris ecològics en nom del seu creixement irracional. No cal estendre’s massa en la consideració de les dretes com a instruments polítics de l’Antihumanisme. En elles la mala fe arriba a nivells tan alts que, periòdicament, es publiciten com a representants de l’Humanisme. En aquesta direcció, no ha faltat tampoc l’astuta clericalla que ha pretès teoritzar sobre la base d'un un ridícul “Humanisme Teocèntric” (?). Aquesta gent, inventora de guerres religioses i inquisicions, aquestaa gent que va ser el botxí dels pares històrics de l’humanisme occidental, s’ha arrogat les virtuts de les seves víctimes arribant a més a “perdonar els desviaments” d’aquells humanistes històrics. Tan enorme és la mala fe i el bandolerisme en l’apropiació de les paraules, que els representants de l’Antihumanisme han intentat cobrir-se amb el nom d’“humanistes”. Seria impossible fer inventari dels recursos, instruments, formes i expressions de què disposa l’Antihumanisme. En tot cas, aclarir sobre les seves tendències més solapades contribuirà a que molts humanistes espontanis o ingenus, revisin les seves concepcions i el significat de la seva pràctica social. 7. Els fronts d'acció humanista L’Humanisme organitza fronts d’acció en el camp laboral, habitacional, gremial, polític i cultural amb la intenció d’anar assumint el caràcter de moviment social. En procedir així, crea condicions d’inserció per a les diferents forces, grups i individus progressistes sense que aquests perdin la seva identitat ni les seves característiques particulars. L’objectiu de tal moviment consisteix en promoure la unió de forces capaces d’influir creixentment sobre vastes capes de la població i orientar la transformació social amb la seva acció. Els humanistes no son ingenus, ni s’enllamineixen amb declaracions pròpies d’èpoques romàntiques. En aquest sentit, no consideren les seves propostes com l’expressió més avançada de la consciència social, ni pensen en la seva organització en termes indiscutibles. Els humanistes no fingeixen ser representants de les majories. En tot cas, actuen d’acord al seu parer més just i apunten a les transformacions que creuen més adequades i possibles en aquest moment que els toca viure.